Dins el darrer blau

Dins el darrer blau, de Carme RIERA
L’escriptora mallorquina, Carme Riera, va escriure un llibre basat en uns fets reals i tràgics que varen succeir a Mallorca en el segle XVII, i que vull contar a l’apartat d’història de Mallorca, història pràcticament desconeguda per nosaltres i, com que m’agradaria posar el meu granet d’arena en aquest tema, desig donar-la a conèixer. La novel·la en qüestió s’anomena Dins el darrer blau, títol que jo he agafat (i plagiat, amb el permís de l’autora), per a l’entrada d’aquest blog perquè consider que no n’hi ha cap altre que pugui ser millor. Si us interessa el tema que us explicaré, per aprofundir us recomano el llibre de na Carme Riera.
Ens trobam al dia 7 de març de l’any 1688 a la ciutat de Palma. La forta persecució per part de la Inquisició contra els jueus motiva a que molts vulguin fugir de l’illa. Però només hi ha una manera de fer-ho, i és per mar i d’amagat. Un grup de conversos, sota la direcció de Rafel Valls, duen a terme unes negociacions amb una nau anglesa, que aquells dies es trobava al port de Palma, per tal de poder partir. Les converses varen fructificar i aquella nit, una nit en que un temporal de plujes i vent atacà la ciutat i la costa, els jueus sortiren de les seves cases amb la intenció de no tornar mai més, i s’embarcaren en el vaixell anglès, que va partir de seguida. A dins la nau, veient com el port s’allunyava i quedava enrere, tots celebraren amb entusiasme la fugida d’aquella illa que per a la majoria era sinònim de malson i de presó.
Mentre, les autoritats civils i religioses de la ciutat acabaven de saber que un grup de conversos havien partit en secret. Imagineu la sensació d’impotència que degueren sentir per no poder evitar la situació i les pèrdues econòmiques que això tendria per a la ciutat, ja que eren dels habitants més rics que hi havia a Palma en aquells moments.
Però el temporal anava a més. El fort vent i les ones gegants provocaren que, al migdia següent, la nau encara no hagués aconseguit sortir de la badia, fent-la quasi xocar amb les roques més d’un cop. Malgrat els esforços de la tripulació, el capità decidí tornar al port de Palma per a desesperació dels xuetes, que no van poder fer res perquè canviàs d’opinió. Un cop al port, els membres de la Inquisició els esperaven amb un somriure als llavis. La imatge següent, pertany a part d’un gravat de l’Atlante Español, de l’any 1779, a on es representa la façana marítima de Palma noranta-un anys després dels aconteixements que ara estic explicant, perquè així us en pogueu fer una idea de com devia ser el port.

Els tancaren a tots durant tres anys a les presons de la Inquisició, coneguda popularment com la Casa Negra (edifici ja enderrocat i a on ara hi trobam l’actual Plaça Major). Els mantengueren fortament aïllats. La sensació de derrota de no poder fugir, va debilitar la unitat del grup dels jueus.
Tres anys després, al 1961, la Inquisició va condemnar prop d’unes seixanta-cinc persones, en tres actes de fe, que el jesuïta del Sant Ofici, el pare Francesc Garau, narrà en el seu llibre anomenat La Fe Triunfante. L’obra destaca per la seva insensibilitat quan explica com eren les cerimònies de cremes públiques i no ometia cap tipus de detall quan descrivia el sofriment dels ajusticiats, utilitzan tots els noms i cognoms de les víctimes. La intenció del llibre no era altra que la de perpetuar la infàmia tant dels condemnats com dels seus descendents. Desgraciadament el llibre va gaudir, en el seu moment, d’una gran popularitat a Mallorca.
Del grup de les seixanta-cinc persones, tres foren cremades vives: Rafel Valls, que ja he anomenat abans, Rafel Benet Tarongí que era el seu pupil més fidel, i la germana d’aquest darrer, Caterina Tarongí. Presenciaren els crims al voltant d’unes vint mil persones. La Inquisició va fer tot el possible per perjudicar a les families dels que varen provar de fugir al 1688, amb penes que es mantingueren durant almenys dues generacions, com ara la prohibició de no casar-se amb persones que no fossin xuetes, ocupar-se de càrrecs públics, etc. Durant molt de temps, els conversos varen recordar els ajusticiats del 1691 com a autèntics herois i màrtirs.
Sé que és l’entrada més llarga que he fet fins ara i segurament no sereu la majoria els que arribareu fins al final. Però pens que desconeixem molt sobre la nostra illa, de Palma, dels carrers en que mentres caminem ens conten mil històries que nosaltres ignorem, com si els mallorquins no tinguéssim un passat simplement perquè no ho estudiem a l’escola, no se’n xerra mai, hi ha pocs llibres referents al tema…, i crec que val la pena donar-la a conèixer per entendre el que ens envolta i saber qui som els illencs.





Dins el darrer blau
Español | Français | Deutsch | English
Dins el darrer blau (1994) representa l'entrada de Riera dins el gènere històric, ja que és una obra basada en els esdeveniments que succeïren a Ciutat de Mallorca entre 1688 i 1691, quan un grup de criptojueus que volien fugir de l'Illa, van ser jutgats i condemnats a la foguera per la Inquisició. Per escriure aquesta obra l'autora passà cinc anys dedicats a l'estudi i documentació d'aquests fets.
En aquesta novel·la, Riera assoleix el repte d'utilitzar el punt de vista del narrador omniscient que li permet crear un món objectivat i autònom, dins del qual es desenvolupa la vida dels personatges i s'escolta el seu discurs polifònic. Dins el darrer blau és una novel·la coral, no té doncs un protagonista únic perquè cada personatge ho és de la seva peripècia vital, del seu drama personal i intransferible.
Cal destacar així mateix la depuració de l'estil que, sense perdre espontaneitat, ironia o efusió lirica, s'enriqueix amb un lèxic molt rigurós que intensifica l'efecte de veritat històrica atès que no fa servir paraules datades més enllà del segle XVII. Tampoc els materials literaris incorporats al text no procedeixen més que de llibres o coverbos que haguessin pogut llegir o escoltar els personatges de l'època. A tall d'exemple, les aventures marítimes protagonitzades per Pere Onofre Aguiló a bord del vaixel del capità Esteve Fàbregues són molt semblants als que podem trobar a una novel·la bizantina. Igualment, Rafel Onofre, per conjurar la por, repeteix amb veu baixa una bellíssima canço tradicional: «Vós que amb so mirar matau / matau-me sols que em mireu, / que m'estim més que em mateu, / que viure si no em mirau...», la mateixa que entona quan s'atraca a la finestra de la seva estimada.
Tot i que l'acció es desenvolupa de manera trepidant, el que veritablement corprèn és aquell discurs individual que desenvolupa el fluir de les consciències dels personatges —més de 40—, que parlen amb trets que permeten distingir els idiolectes dels parlants: la xerrameca del pare Amengual, que amaga un cervell petit i incapaç de veure més enllà de la seva ambició ridícula; la parla nyeu-nyeu d'en Costura, el malsí, plena de circumloquis; l'expressió clara i directa de ‘La Coixa'; la veu dolçament esmaperduda de Sara dels Olors; el xiu-xiu dels joves enamorats; el to intel·ligent i despreocupat del cavaller Sebastià Palou, representant d'una classe social gairebé intocable; o la melenconiosa ironia de Valls, anomenat el rabí, les paraules del qual van buidant-se d'esperança i omplint-se de l'amargor espessa de l'agnosticisme, entre molts d'altres.
Sobretot és la veu dels jueus la que ens arriba més diferenciada perquè brolla de la experiència dramàtica de l'opressió que exerceix damunt ells una ciutat que és la seva, la ciutat a la que s'establiren els seus anvantpassats des de molt abans que arribessin els que hores d'ara els marginen. Uns, els més grans, ja han begut altres vegades el calze de la humiliació; d'altres, el més joves, encara no han tingut prou temps per desenvolupar-se com a persones, però igualment es veuen obligats a triar l'exili per mirar d'evitar la mort, així el viatge cap a Liorna es presenta com a l'única possibilitat de començar una nova vida.
Considerada per la crítica especialitzada com un dels cims de la narrativa catalana del XX, Dins el darrer blau va nèixer, segons ha declarat l'autora, de la voluntat de revisar les arrels de l'identitat mallorquina, tot reclamant un acte de contricció col·lectiu no tant per la tragedia viscuda per aquell grup de criptojueus —màrtirs de l'intolerància d'uns, dels tèrbols interessos dels altres, i de la crueltat i incomprensió general— sinò del fet que, més de 300 cents anys després, els descendents d'aquells, els anomenats xuetes o xuetons, encara fossin marginats i humiliats per bona part de la població de l'illa.
La novel·la es pot interpretar, doncs, com una reescriptura del present, on la dialèctica entre poderosos i dominats amaga sovint transaccions inconfesables i paradoxes contradictòries que perpetuen situacions d'injustícia i violència sota una inmensa massa de submissió, silenci i indeferència.
A la gran partida de daus de l'existència humana, Riera insisteix més que mai en la necessitat de l'única proposta ètica possible: refusar el discurs monolític, defensar la multiplicitat de veus heterogènies i acceptar l'alteritat per impedir els estralls de l'exili i la mort.