dijous, 9 de maig de 2013

XESCA LÓPEZ: REBOST DE LLENGUA

Aquí trobareu l'enllaç directe al REBOST DE LLENGUA.

Esper que us sigui de gran utilitat.

divendres, 15 de juny de 2012

JO

La meva història es remunta segles enrere. Així com he estat molt estimada, també m’han rebutjat durant molts d’anys, però jo sé que són molts els que m’estimen i lluiten dia a dia per a la meva supervivència. Ara estic trista, però en el passat vaig viure moments de gran esplendor gràcies a tots aquells que van lluitar per donar-me el lloc que em mereixo.

Tinc orígens romànics que es remunten en l’època de l’Imperi Romà. Els meus començaments van ser bastant difícils, però gràcies a personatges com Ramon Llull al segle XII o Ausiàs March al segle XV, entre molts altres, van marcar un punt d’inici en la meva continuació durant tots aquests segles. Però aquesta supervivència s’ha vist amenaçada en moltes ocasions, les més importants van ser al segle XIII amb l’entrada de Felip V a la Corona Espanyola i amb les dues dictadures que el nostre país va sofrir. Em van voler deixar de banda, volien que desaparegués en favor de la meva companya castellana, però així i tot, vaig reviure gràcies a la gent que m’estimava i que va fer possible el meu renaixement i la recuperació nacional. Durant uns anys he tingut un lloc d’honor a casa meva, al lloc d’on provinc, però com he dit abans, ara estic trista, tinc la sensació que els meus governants em rebutgen i em desprestigien a través de les seves noves lleis. Però així i tot sé que sobreviuré.

He sentit dir que és molta la gent que es preocupa per la meva situació actual i que es manifesta al meu favor. També he sentit dir que vesteixen el meu poble dels meus colors. Per tant sé que una vegada més guanyaré la batalla.


                                                                    
Atentament,
La Llengua Catalana

    










Lluc Martí
3r ESO A

dimarts, 7 de febrer de 2012

3r ESO.Gramàtica

  • VERB.
  1. Aquí tens algunes pàgines d'interès per practivar els verbs.

dimarts, 31 de gener de 2012

3r ESO. La poesia

Aquí teniu el tema de la poesia. Recordau que correspon al tema 5 i 6 del vostre llibre.

divendres, 20 de gener de 2012

3r ESO. TEMA 5. Els determinants.

En aquesta pàgina pots practicar en línia els diferents determinants i autocorregir-te les activitats. És una pàgina molt útil de cara a l'examen. Pitja aquí.

També pots practicar amb aquesta altra pàgina. Entra a morfologia i després a apostrofació. Pitja aquí.

dimecres, 21 de desembre de 2011

Textos i activitats

Text 1


Defensa del sandvitx


El sandvitx, badall o entrepà, consisteix bàsicament en una certa quantitat de tall (sigui carn, formatge, peix, truita o qualsevol altre queviure) col·locat entre dues llesques de pa o meitats de panet. És fàcil deduir que un invent tan senzill deu ser tan antic com el mateix pa. El nom –sandvitx- és més tardà. Diuen que el van adoptar fa un parell de segles, en honor de John Montague, comte de Sandwich,que va ser primer lord de l’almirallat britànic durant la revolució americana i personatge procliu al tràfic d’influències i a deixar el nom en herència a les coses

més diverses: a més de batejar internacionalment l’entrepà, les illes Hawaii es van dir Sandwich durant una bona temporada. Segons diuen, un dia de 1762 el comte va estar vint-i-quatre hores seguides assegut a la taula de joc. Per no interrompre la partida (o la successió de partides) es va fer servir pa i carn, i va col·locar aquesta entre llesques d’aquell. Com que tenia un títol nobiliari , l’invent no va ser titllat de vulgar. Al contrari : es va convertir en moda. A tot Europa es van començar a servir sandvitxos. Els francesos van adoptar la paraula anglesa i la resta d’idiomes europeus no van trigar a imitar-los.

El sandvitx s’ha escampat per gairebé tot el món. Se’n mengen de freds i de calents, amb pa de blat , de sègol, o amb comí o el que faci falta dins. Les capes es presenten simplement superposades o enrotllades. Els sandvitxos de te dels britànics són de pa prim, farcits de paté de peix, de cogombres, de créixens o de tomàquet. Els escandinaus són oberts, amb peixos fumats, carns fredes i amanides. Als Estats Units es vanen d’un entrepà admirable: el de pollastre (o gall dindi) amb cansalada fumada, enciam i tomàquet. I la magdalena proustiana de la infantesa dels americans són els entrepans de mantega de cacauet o de gelea.

El sandvitx ha triomfat arreu menys aquí. Tret de quatre bars, a Barcelona demanar entrepans és un suplici. Et serveixen dos totxos de pa entre els quals intenten no amagar talls prims com calcomanies. I això no és un entrepà. Això és una lloa a l’avarícia del propietari de l’establiment. El gruix del tall ha de ser –com a mínim igual al d’una de les dues llesques o meitats del panet. Perquè com a màxim –igual que la velocitat de les autopistes alemanyes- no hi ha més límit que la voluntat de l’oficiant. A les delicatessen americanes i britàniques, el gruix del tall és superior a la suma de totes dues llesques. I ai de l’establiment que en vulgui rebaixar la proporció. Si no me’l preparo a casa, a Barcelona em veig obligat a recordar amb enyorança

el meu entrepà preferit: el de mortadel·la de Bolonya amb pa de sègol untat de mostassa, amb un gruix de mortadel·la que no baixa mai de cinc centímetres.

Quim Monzó; Hotel intercontinental


0.Feis un esquema de les principals informacions que dóna el text.

1.1. Resumiu les idees essencials que dóna Quim Monzó i delimitau la seva

intenció: bàsicament, què pretén amb aquest text?

1.2. Determinau el tema del text.

1.3. Escriviu un sinònim per a cadascuna de les expressions següents dins el text,

o bé expliqueu-ne el significat:

en honor de ..

llesques

s’ha escampat ...

es vanen d’...

1.4. Fixeu-vos en les dues frases que se us donen a continuació i explicau el

significat que prenen dins el text, a partir de tot el que hi ha anat dient l’autor:

a)Com que tenia un títol nobiliari , l’invent no va ser titllat de vulgar. Al contrari :

es va convertir en moda.

b) a Barcelona demanar entrepans és un suplici.









TEXT 2:


Entusiasme sospitós, Carles Capdevila.


Som en un país abstencionista i desencantat, on se suposa que els joves han d'estar desmotivats. Que alguns d'ells es dediquin a educar la nostra canalla de franc i amb tant d'entusiasme és molt sospitós.


Són uns éssers estranys d'entre 18 i 25 anys que es fan dir monitors d'esplai, o caps d'agrupaments. Els reconeixereu perquè pringuen totes les tardes de dissabte als caus muntant gimcanes, perden els caps de setmana fent excursions i malgasten la Setmana Santa sencera i quinze dies de juliol anant de campaments. I tot sense cobrar res i amb una passió que no pot ser bona per a la salut.

La broma fa dècades que dura, i no són quatre sonats, es tracta d'uns quants milers. S'ha procurat fer burla d'ells com a xirucaires idiotitzats, se'ls ha fet saber que s'han acabat les utopies i que la gràcia d'avui dia és ser famós, però ells insisteixen que no. Són especialment pesadets amb la idea d'anar a la muntanya i educar en el lleure, assumeixen responsabilitats i ens donen lliçons als pares sobre coses tan antiquades com desconnectar, conviure i madurar. I a sobre se'ls veu feliços, i -el que és pitjor- a la canalla que cuiden, també. Això els fa poc integrables a la societat, perquè el que es porta és no fotre res i fer cara d'estressat, i no pas passar-te el dia organitzant coses amb un somriure.

L'administració els dóna l'esquena i els nega el dret a fer servir les escoles públiques (perfectament desaprofitades els dissabtes) per intentar que s'ofeguin en petits locals d'entitats que sovint són literalment uns caus, però ni així pleguen. Els mitjans de comunicació tenim a punt el protocol del linxament mediàtic i exigència de responsabilitats a la mínima que algun grup es perd al bosc, però ells allà, valents.

Les tècniques de captació de nous membres són terriblement sofisticades. Per culpa d'un mètode estranyíssim anomenat seguir l'exemple (oi que sona carca?), molts nens d'esplai s'acaben assemblant als seus monitors, i volen ser castellers, diables o voluntaris d'oenagés. I com que el moviment es renova, costa etiquetar-los de gent poc moderna, perquè viuen al dia i s'adapten als nous temps.

Si almenys tant d'esforç fos al servei d'una secta destructiva, s'entendria, i algun actor de Hollywood els donaria suport. Però no, no són cap secta i la seva voluntat és totalment constructiva (ai, uix, quin concepte més passat de moda). Són tota una anomalia en els ambients derrotistes i les societats decadents. Algú els hauria d'aturar abans que se'ls acudeixi canviar el món de veritat.

TEXT / ACTIVITATS DE TEXTOS 3:

    1. Determina quins dels següents discursos són expositius i quins són argumentatius. En els argumentatius assenyala quina és la proposició o tesi que es defensa:


  1. Els pensionistes perden poder adquisitiu perquè les despeses públiques es retallen i les pensions formen part de les despeses públiques.

  2. Les dimensions del cosmos són tan grans que les mesures de distància com el quilòmetre, que són útils a la terra, allà no serveixen per mesurar.

  3. Els peixos només poden sobreviure si respiren l’oxigen dissolt a l’aigua; si se’ls treu no poden respirar.

  4. He arribat tard perquè m’he refiat de tu i no he consultat el rellotge.

  5. El beril·li produeix en el conill un tipus de càncer d’ossos maligne.


    1. A continuació tens un text. Quin tipus de text és? Quines característiques pròpies d’aquesta tipologia té el text?

Les escales s’han de pujar de cara, perquè cap enrere o de costat resulten particularment incòmodes. L’actitud natural consisteix a mantenir-se dret, els braços penjant sense esforç, el cap dret, el braços penjant sense esforç, el cap dret encara que no tant que els ulls deixin de veure els graons immediatament per sobre de qui els trepitja, i respirant lentament i regularment.



    1. A continuació trobaràs dos textos. Digues si són argumentatius o no. Després diferencia-hi la tesi, el plantejament, els arguments i la conclusió:

A.

El racisme ha tingut molts orígens i moltes definicions, però sabem que els racistes es preocupen sovint de la puresa de la raça. Començarem parlant d’aquest aspecte, que és molt fàcil d’eliminar. Entre els humans no existeixen races pures i si s’intentés de crear-les resultarien molt poc atractives.

Hi ha una manera molt fàcil adonar-se’n. Si estudiem un sistema genètic qualsevol, hi trobarem sempre un grau elevat del que es denomina polimorfisme, és a dir, varietat genètica. D’altra banda, l’estructura de les poblacions humanes és extremadament complexa i varia de regió en regió de poble en poble. La puresa genètica no existeix en les poblacions humanes.

El racisme és la convicció que una raça és biològicament superior a les altres. D’aquí sorgeix la preocupació dels racistes per mantenir la puresa de races, encara que aquesta idea és absurda perquè no existeixen les races pures.


B. El racisme és la doctrina que propugna la desigualdat de les races humanes en virtut de la qual ho justifica el fet que certes races o cultures siguin sotmeses a explotació econòmica, segregació social o destrucció física. De fet, és una forma d’etnocentrisme comuna a tots els grups humans.











TEXT 4:

Llegeix el següent text i identifica'n la tesi, els arguments i contraarguments principals (i les tècniques argumentatives) i la conclusió.

El seguiment d'una notícia

És una cosa acceptada que les notícies tenen una vida efímera. Fan una breu estada als diaris, si la seva glossa és relativament senzilla, sojornen lleument a la ràdio, i si l'impacte ha estat suficient i continuat són objecte d'un quart d'hora d'imatges a la televisió. Després, sigui quin sigui el seu grau de desenvolupament, desapareixen del mapa de l'actualitat. De tant en tant reapareixen, àdhuc de manera brusca, però així i tot són servides amb la cura de qui creu estar donant dues vegades la mateixa cosa: amb discreció i cautela.

No fa pas tant que a Libèria es mataven d'una manera general, terrible i salvatge, es transmetien per televisió les tortures infligides a un cabdill no menys cruel, i el país era ple de cranis. Després d'un llarg silenci, de sobte ens assabentem que han estat assassinades cinc monges americanes. Mentrestant, què ha passat? Som en l'horror que érem? Estan més tranquils malgrat tot? També és de cop i volta que hi ha una guerra a Angola? Els qui encara pensem que una guerra costa molt d'engegar ens plauria d'haver sabut amb una certa antelació si era possible d'arribar-hi. Tal com estan les coses, ens pot sorprendre el Txad? S'ha acabat del tot la guerra civil? Com van les relacions entre els grups guerrillers a l'Afganistan? Encara no fa un any que es parlava d'una temible insurrecció dels khmers rojos, com ho tenen a hores d'ara? I què tal per Etiòpia? En què ha parat la fam, els desoris palatins, les lluites dels eritreus? Què hi ha de l'assumpte dels tàmils? S'han calmat els sikhs? I la ciutat de Bàsora, com es governa? Què s'està fent dels kurds? I què fan mentrestant els qui han de fer les coses per tots ells?

Tots els mitjans de comunicació, sense excepcions, destinen trossos de pàgina a les coses més diverses, entre les quals algunes de naturalesa més aviat vaga i imprecisa, que si se suprimissin ningú no les enyoraria. Dóna'm de parer que, per contra, seríem molts els que agrairíem una secció -modesta, mal dissenyada, semisecreta- en la qual se seguissin fins a la seva fi, catastròfica o feliç, tots aquests esdeveniments, que altrament queden diluïts en un estrany silenci que els acaba fent incomprensibles, i enrareix les seves reaparicions. Això en el millor dels casos. Perquè en el pitjor i més freqüent, l'absència d'informació més aviat dóna a entendre que els conflictes s'han solucionat com per art d'encantament. Que és art meritòria i admirable, però no gaire adequada a aquests afers.

(No convé que miris el text que ve a continuació fins que no hagis fet el treball del text anterior).

TESI: És una cosa acceptada que les notícies tenen vida efímera.

INTRODUCCIÓ: Fan una breu estada als diaris, si la seva glossa és relativament senzilla, sojornen lleument a la ràdio, i si l'impacte ha estat suficient i continuat són objecte d'un quart d'hora d'imatges a la televisió.

ARGUMENT 1: Després, sigui quin sigui el seu grau de desenvolupament, desapareixen del mapa de l'actualitat. De tant en tant reapareixen, àdhuc de manera brusca, però així i tot són servides amb la cura de qui creu estar donant dues vegades la mateixa cosa: amb discreció i cautela.

ARGUMENT PER EXEMPLIFICACIÓ: No fa pas tant que a Libèria es mataven d'una manera general, terrible i salvatge, es transmetien per televisió les tortures infligides a un cabdill no menys cruel, i el país era ple de cranis. Després d'un llarg silenci, de sobte ens assabentem que han estat assassinades cinc monges americanes. Mentrestant, què ha passat? Som en l'horror que érem? Estan més tranquils malgrat tot? També és de cop i volta que hi ha una guerra a Angola? Els qui encara pensem que una guerra costa molt d'engegar ens plauria d'haver sabut amb una certa antelació si era possible d'arribar-hi. Tal com estan les coses, ens pot sorprendre el Txad? S'ha acabat del tot la guerra civil? Com van les relacions entre els grups guerrillers a l'Afganistan? Encara no fa un any que es parlava d'una temible insurrecció dels khmers rojos, com ho tenen a hores d'ara? I què tal per Etiòpia? En què ha parat la fam, els desoris palatins, les lluites dels eritreus? Què hi ha de l'assumpte dels tàmils? S'han calmat els sikhs? I la ciutat de Bàsora, com es governa? Què s'està fent dels kurds? I què fan mentrestant els qui han de fer les coses per tots ells?

ARGUMENT 2: Tots els mitjans de comunicació, sense excepcions, destinen trossos de pàgina a les coses més diverses, entre les quals algunes de naturalesa més aviat vaga i imprecisa, si se suprimissin ningú no les enyoraria.

CONCLUSIÓ: Dóna'm de parer que, per contra, seríem molts els que agrairíem una secció -modesta, mal dissenyada, semisecreta- en la qual se seguissin fins a la seva fi, catastròfica o feliç, tots aquests esdeveniments, que altrament queden diluïts en un estrany silenci que els acaba fent incomprensibles, i enrareix les seves reaparicions. Això en el millor dels casos. Perquè en el pitjor i més freqüent, l'absència d'informació més aviat dóna a entendre que els conflictes s'han solucionat com per art d'encantament.


TEXT 5:

  1. Rebat els arguments del següent text mitjançant un escrit de rèplica ben argumentat, i amb l’estructura adequada:

    ELOGI DEL FUTBOL

N'hi ha que es fan els estrets amb això del futbol, i se'l carreguen amb displicència comparant-lo amb altres esports que, com el polo gràcies a l'enorme plasticitat del cavall, poden semblar més bells i fins i tot més nobles. Tot i que enmig de les masses que el futbol electritza hi ha legions d'imbècils i primitius, és evident que el goig que el futbol proporciona té poc a veure estríctament amb el joc. Com quasi totes les activitats que es relacionen amb l'ànima, hi ha en el futbol un pretext, que són les regles (molt estrictes, com cal que sigui), els jugadors i les habilitats de què disposen per passar-se la pilota superant els entrebancs. El joc pot ser bell (si se'n coneixen els usos, com en tot: també l'art contemporani repugna els ignorants) però no és la bellesa el que li dóna sentit, ni la tensió que es va creant a mesura que el partit avança ni tan solament el goig de guanyar o la tristesa de perdre. El futbol és el joc de la nostra infància. Un joc democràtic a l'abast dels que corríem com ànecs. Gràcies al futbol, de nens, vam saber què era l'èpica abans de saber-ne el nom. Per això ens apassiona: és sabut que l'única pàtria és la infància i que hi tornem per per més que el temps ens en separi.
Antoni Puigverd (Punt Diari, 3-6-92)


Text 6:

Aquesta setmana TV3 va dedicar un ampli reportatge a la renovació del flamenc a través de les noves generacions que barregen aquesta tradició musical amb altres tradicions. Tot i que he de confessar que el reportatge com a tal no em va entusiasmar gaire, m'he trobat defensant en més d'una conversa de cafè l'oportunitat i la conveniència de realitzar-lo i emetre'l per part de la televisió nacional de Catalunya. Sempre he pensat que la primera matèria d'una televisió nacional no és només allò que passa a Catalunya, sinó allò que interessa als catalans, passi a Catalunya o a fora.

El punt de vista nacional d'una televisió no és territorial al contrari, la que és veritablement territorial és una televisió regional—, sinó humà. Als catalans els interessa allò que passa arreu del món —tot i que naturalment els interessa més allò més pròxim— i per tant una televisió nacional ha d'emetre reportatges sobre l'Afganistan, sobre el Festival de Cinema de Canes, encara que no hi hagi cap pel·lícula catalana, o sobre l'evolució del jazz de Nova Orleans. Encara més: sobre el flamenc, en la mesura que és constatable entre els ciutadans de Catalunya un interès real per aquesta música, present en la vida cultural i associativa del país. Allò de “són catalans els qui viuen i treballen a Catalunya” no ho podem fer servir només quan ens convingui.

Per tant, em sembla molt bé que TV3 faci reportatges sobre el flamenc. No em semblaria bé, de tota manera, que això es presentés com a contraposat a la presentació a través de la televisió nacional de la cultura tradicional del país. Em semblaria greu que per defugir l'antropologisme o el folklorisme propi ens dediquéssim a jugar a l'antropologia aliena. No cal. A mi m'interessa el flamenc com em pot interessar l'òpera o el jazz o la novel·la italiana. Però no en contra de res, sinó a més a més de tot, per descomptat, el més pròxim i el més propi. Perquè una cosa és la curiositat per tot i una altra el papanatisme per l'aliè.

(Vicenç Villatoro, “Flamenc a TV3”. Avui, 22 de juliol de 1989)

















TEXT 7:


Macarrons amb espàrrecs verds i carxofes

La Masticació

La nina més famosa del món en fa cinquanta


Amb unes mides impossibles i un fons d’armari que ja voldrien les fashion víctims, la Barbie és la nina més famosa i venuda de la història. Prototip de la noia “pija” que s’envolta de tots els capricis i criticada per fomentar l’anorèxia, la Barbie arriba als cinquanta anys en plena forma: com a icona de la moda –l’han vestit els millors dissenyadors del món– i, pel que fa a la preferència de les nenes, com la reina que fins avui no han pogut destronar les seves competidores.

La setmana passada i coincidint amb la Setmana de la Moda de Nova York, cinquanta dissenyadors –amb noms tan coneguts com Calvin Klein, Ralph Lauren, Donna Karan o Tommy Hilfiger– van presentar les seves creacions inspirades en la Barbie. L’acte, emmarcat en la celebració del cinquantè aniversari de la nina més famosa del món, formava part també d’una campanya que Mattel, el primer fabricant de joguines mundial, ha orquestrat per remuntar les vendes d’aquesta nina que, des del seu naixement, ha estat líder indiscutible, però a qui, darrerament, unes altres nines impossibles, les capgrosses Bratz, li comencen a fer ombra.

Això no obstant, la Barbie arriba als cinquanta tan fresca. Mai a la història una nina ha tingut una trajectòria tan llarga ni s’ha reinventat tantes vegades. Adaptant-se, pel que fa a la fisonomia, als cànons estètics de cada moment i demostrant als seus detractors –que l’han qualificat d’encarnar la imatge de la típica dona superficial que no sap fer res a banda de comprar-se roba– que ser guapa i rossa no està renyit amb la intel·ligència. Així, en aquests cinquanta anys, la Barbie s’ha presentat com a veterinària, cangur, ballarina, fotògrafa, doctora, astronauta, socorrista… fins a un total de 108 carreres i oficis.

(...) El nom complet de la Barbie és Bàrbara Millicent Roberts. Els seus creadors la van fer aparèixer com una estudiant d’un institut fictici de Nova York i des del 1961 té una relació estable amb el seu xicot, batejat com a Ken en honor de l’altre fill dels Handler.Al llarg de la seva història, la Barbie ha estat criticada per les feministes perquè no és un bon exemple com a estereotip a seguir. També se li acusa de promoure l’anorèxia tot i que, en realitat, les mides de la Barbie són impossibles. Si fos de carn i ossos mesuraria 210 cm d’alçada, 99 de pit, 46 de cintura, 83 de malucs i pesaria 49 quilos. A més, no s’aguantaria dreta ni podria pas caminar perquè els seus peus són excessivament petits comparats amb la resta del seu cos. L’any 1997, el patró de la Barbie es va retocar: li van eixamplar els malucs i disminuir els pits. L’any 2007 es va llençar una línia de nines més d’acord amb la realitat: més baixes, amb el coll més curt, els ulls més allargats i uns peus/sabates més proporcionats. Amb tot, la controvèrsia que genera aquest nina no ha cessat. A alguns països de l’Orient Mitjà està prohibida la seva comercialització perquè les seves posturetes i modelets no s’adiuen amb els ideals de l’Islam. D’altra banda, la cançó Barbie Girl, del grup danès Aqua, encara va arrelar més el sentit despectiu de la paraula Barbie utilitzada per anomenar una dona poc profunda o superficial. Això no obstant, ens agradi o no, la Barbie és i ha estat la nina preferida d‘unes quantes generacions de nenes, lidera el rànquing de popularitat i vendes i ha esdevingut tot un fenomen sociològic dins del món de les joguines.






















TEXT 8:



Pobladíssim país de merda, El Períodico, 10 d’0ctubre de 2010

Najat el Hachmi Escriptora


Ja està, ja ha passat. El moment esperat s'ha produït: al meu fill, a punt de fer 10 anys, li han dit, per primer cop en tota la seva vida, «moro de merda». Marcarem la data al calendari per commemorar-la cada any perquè indubtablement comença una nova etapa en la seva biografia, aquella en què s'haurà d'anar fent conscient dels seus trets distintius i les conseqüències que comporten. D'entrada em pregunta si això de «moro» és bo o dolent i repeteix, com un atenuant al seu gran delicte, que ell va néixer a Vic. Com tots els nens, no es veu cap diferència. M'hauria agradat presenciar l'esdeveniment, com la primera passa, la primera dent que cau, el primer traç per dibuixar, encara sense sentit, del seu propi nom. Però no, a partir d'una edat, als fills els comencen a passar coses de les quals les mares no en serem testimonis de primera fila, sinó que ens haurem de conformar amb el relat a posteriori que ens en facin ells, en el millor dels casos. Jo tinc la sort de no recordar del tot la meva primera vegada perquè les tres paraules es van escolar entre tantes sense sentit que anava aprenent de la nova llengua. Després em recordo buscant-les al diccionari per intentar esbrinar per què allò que em deien com a insult era un insult, què volia dir que fos tan negatiu. Buscava «moro», és clar, que la merda ja sabia el que era, aquest país del qual tots hem format part en un moment o altre i al qual ens envien cada dos per tres tal com apuntava l'amic d'una amiga en una conversa a peu de carrer. La meva sort potser va ser la de créixer en una escola on tots érem de merda en un moment o altre: el moro, el xarnego, el gitano i fins i tot el català. Endevino que els anys que vindran seran els més difícils, els de fer que el meu fill segueixi creient que és tant d'aquí com qualsevol altre i que ningú li pot negar el dret a sentir-s'hi per molt que li repeteixin que és de merda.












TEXT 9:



L’altra vida, de Sergi Pàmies


Vaig haver de morir-me per saber que m'estimaven. En vida, mai no vaig ser gaire popular, i això em va crear un problema que vaig combatre amb molta disciplina i poc èxit. A casa, si jo no iniciava la conversa, ni els fills ni la dona no sentien la necessitat de dir-me ase ni bèstia més enllà dels comentaris estrictament funcionals. A la feina, quan em posava malalt, ningú no em trobava a faltar. Per això no em van sorprendre les reaccions que va produir la meva mort. La discreta consternació que va enviar el domicili familiar tenia més a veure amb el trasbals que acompanya situacions d'aquesta mena -sumat a una certa inquietud econòmica- que no pas amb una pèrdua irreparable. Un cop va quedar clar que cobrarien l'assegurança, els fills van mostrar-se tan inexpressius com sempre. Només quan, a la sala de vetlla del tanatori, la petita va acariciar el taüt de mala qualitat on m'havien enxubat, vaig percebre un punta d'aflicció relacionada, em va semblar, amb alguns records d'infantesa. Al funeral, la majoria d'assistents va mirar el rellotge durant el sermó -massa llarg pel meu gust- del capellà. Ni una sola llàgrima: el silenci de circumstància que acompanya la condolença era prou explícit per no interrompre'l amb manifestacions de dolor que, d'altra banda, haurien estat artificials. Els dies posteriors a l'enterrament, la meva dona va reaccionar amb serenitat. En una setmana, va empaquetar, a més del dol, la meva roba en caixes de cartró i les va donar al rodamón que pidola davant del Kentucky Fried Chicken. Dues setmanes més tard, es va tallar els cabells, es va pintar les ungles dels peus, va deixar de fumar i va començar a riure més sovint. En vida, jo havia sentit el rebuig dels altres, però la indiferència que em dispensaven era suportable. I si, per error de càlcul, em feien notar d'alguna manera massa barroera que no comptaven amb mi, jo em limitava a fer el cor fort i els ulls grossos i a refugiar-me en la resignació lacònica dels refranys: tal dia farà un any; qui dia passa any empeny. De vegades, quan l'evidència de l'aïllament m'era difícil de pair, pujava en cotxe fins al mirador de l'Arrabassada, a fumar i pensar mentre dins dels vehicles aparcats al meu voltant, les parelles follaven amb la intensitat pròpia de la joventut o l'adulteri. L'entusiasme, expressat pels xerrics dels amortidors i els gemecs esmorteïts pels vidres entelats, em contagiava una força una mica perversa, d'acord, però força al capdavall. Va ser tornant d'una d'aquestes excursions que vaig morir. No puc dir que fos un accident. Conduïa amb la prudència habitual, admirant la bellesa de la ciutat estesa als peus de la muntanya, escoltant el butlletí informatiu pels altaveus de l'autoràdio. Als últims metres d'un revolt vaig sentir la necessitat d'abandonar, així, en el sentit més ampli del verb >>.

No és cap suïcidi, vaig pensar, més aviat un atac d'irresponsabilitat. Primer no vaig respectar el senyal de limitació de velocitat. Tot seguit, un stop pintat damunt l'asfalt (amb la primera lletra tan gastada que vaig llegir-hi top). Finalment, un semàfor vermell. Pocs metres abans d'arribar a la ronda, vaig veure una parella de vells que creuava el carrer. Per esquivar-los, vaig canviar de carril. No vaig frenar. El cotxe va topar contra la tanca de protecció, la va trencar, va volar tres o quatre metres i, de morro es va estimbar al carril dret de la via ràpida. No va provocar -miracle- cap col·lisió. Vaig trigar disset minuts a morir, durant els quals em va sorprendre que, malgrat la violència de la trompada, la ràdio continués funcionant, vaig sentir que deia una veu femenina acompanyada per un indicatiu grandiloqüent. La mort no va ser ni dolça ni amarga. Més complicada que no em pensava, potser perquè en vida no hi havia pensat gens. Una suma de paràlisi física i emocional em va impedir sentir dolor. Em va semblar que, en un nivell de percepció diferent al que havia fet servir fins aleshores, filtrava la realitat que m'envoltava com un fenomen que tenia més a veure amb els altres que no pas amb mi. Abans que em donessin definitivament per mort, vaig passar una estona dins d'una ambulància. gràcies a l'habilitat d'un infermer amb halitosi, vaig mantenir algunes -no gaires- constants vitals. Desproveint la situació de qualsevol component emocional, vaig considerar que no pagava la pena esforçar-se. La cruïlla entre una sobrevida invàlida i una mort imminent em va il3luminar la consciència amb la força d'una revelació. El rètol que indicava el camí de la supervivència era espectacular, amb neons intermitents, ofertes de pagui'n dos i emporti-se'n tres i un desplegament molt llaminer de senyals. El camí sense retorn, en canvi, s'insinuava una bombeta de seixanta watts. Vaig estimar-me més no fer res i, si de cas, esperar els esdeveniments. Impulsat per la inèrcia de molts anys, vaig veure'm ami mateix enfilant el camí menys il·luminat, convençut que tot s'acabaria de seguida, sense sospitar que tot s'acabaria de seguida, sense sospitar que m'esperava aquesta oportunitat de sentir com la vida dels meus no solament continua perfectament sense mi, sinó que, a més a més, millora. Mireu-lo com riu, el fill gran que abans no badava boca i que ara practica el cibersexe amb un home suïs que es fa passar per una au pair brasilera. Mireu-la com xala, la petita que abans sempre trobava excuses per no anar a l'institut i quedar-se al llit, i que ara es lleva de matinada per fer piscines i més piscines només per ser a prop d'un monitor depilat. Mireu-la a ella, gran amor, com busca el seu reflex als aparadors, per veure com n'està, de guapa. I, com si aquesta fos la primera victòria de tants anys, sento la necessitat de somriure perquè finalment, els he fet feliços.


TEXT 10:


París

França estudia prohibir que les noies portin tanga als instituts perquè és massa provocatiu

Actualitzat a les 11:00 h 09/11/2006

Una polèmica sobre el tanga envaeix els instituts francesos aquests dies, després que diversos centres hagin prohibit a les alumnes portar aquesta peça interior, que es creu que és massa provocativa. El diari "Le Parisien" informa que a l'institut de Ribeauvillé, deu noies van ser enviades a casa, la setmana passada, per canviar-se la roba interior i dimecres es va prohibir definitivament portar tangues a la vista o descobrir massa el ventre, tot i les protestes dels alumnes.

La moda consisteix a combinar el tanga amb uns pantalons de cintura baixa, motiu pel qual es veu la roba interior. Aquesta manera de vestir ha estat considerada excessiva per part dels directors d'alguns instituts.

El nou reglament de l'Institut de Ribeauvillé obliga que l'aparença i la vestimenta dels alumnes del liceu respectin la "decència i la seguretat". "Em sembla bé que les nenes joves ensenyin el melic, però no en un institut", ha declarat Claudine Wendling-Brickert, directora de l'establiment, al diari.

Segolène Royal, exministra delegada d'Ensenyament Escolar en l'anterior legislatura socialista, assegura que "és una bona solució". "Els responsables educatius han reaccionat prohibint-lo a l'escola. A ulls dels nois, el tanga redueix les nenes a la seva part posterior", analitza Royal, en declaracions a "Le Parisien".

"Després, ens sorprenem que les adolescents siguin víctimes de persecucions o violències sexuals", considera l'exministra, diputada pel Partit Socialista i companya sentimental del primer secretari de la formació, François Hollande.

Royal creu que aquesta polèmica és un reflex de la societat actual: "una societat en la qual el cos de la dona s'exhibeix com una vulgar mercaderia".













TEXT 11:


CEREZO ROSA Ramon Solsona (Catalunya, 1950)


Haver-me quedat de rodríguez està a punt de costar-me el matrimoni. M’hi he quedat mig per obligació, mig perquè em venia de gust ser lluny de la família per assaborir unes cotes de llibertat que no tenia d’ençà que em vaig casar. El meu soci i jo estem preparant una ambiciosa restructuració d’Informàtica Aplicada, l’empresa que vam fundar fa tres anys i que creix com una planta silvestre. Jo m’he fet càrrec de la gerència i em passo tot el dia al despatx. Al despatx hi passo el dia, però les nits són meves. Per primera vegada m’he deixat dur per l’atreviment i l’instint, he prescindit del què diran, he trencat els convencionalismes en què he viscut fins ara i m’he decidit a jugar fort. Ara mateix estic vivint una experiència extraordinària: m’he enamorat d’un home. Ell, com jo, és casat i, com jo, s’ha quedat rodríguez. També és la primera vegada que ha engegat els prejudicis a rodar. Es un amor d’estiu amb totes les de la llei: ardorós com la canícula, fresc com un gelat d’avellana.


Davant de la perspectiva d’un estiu sense nens i sense obligacions domèstiques, jo em feia un programa mental basat en l’anarquia i en la insubmissió. Anar per casa amb els peus nus, mirar els programes de televisió que em vinguessin de gust sense que ningú hi posés objeccions, estirar-me al sofà fumant i fumant sense parar, dormir ocupant tot el llit de matrimoni. I la malèvola intenció de recuperar el temps perdut. Clar i ras: ballar i lligar.


La veritat és que el meu matrimoni sempre ha rutllat bé, tenim la sort d’exercir professions compatibles amb l’educació dels fills. A mi l’empresa m’absorbeix més hores de les que voldria —a vegades passo dies sencers en què només veig els nens quan dormen—, però els mestres tenen un horari més curt i sobretot unes vacances generoses que els permeten dedicar-se als fills, cobren poc, però tenen moltes hores lliures. Nosaltres, doncs, ens compenetrem perfectament, cadascú aporta allò que té: qui fa diners aporta diners i qui té temps aporta temps.


Ara els tinc tots al càmping, a la rulot. Vam començar amb una tenda canadenca, després en vam tenir una de dues habitacionetes, més tard en vam comprar una que plegada pesava setanta-cinc quilos i quan Informàtica Aplicada va començar a rajar una mica vam canviar la tenda per una senyora rulot. I espero desempallagar-me’n aviat, ja estic fent números per comprar-nos una casa a Port de la Selva, perquè la veritat és que odio els càmpings i els mosquits. Afortunadament només hi vaig els caps de setmana.


Faig més o menys la vida que havia previst. Menjo fora de casa o bé compro congelats, perquè la cuina no és el meu fort, tot i que si haig d’ajudar m’arremango sense manies i si convé rento els plats o faig truites. Aprofito aquests dies per fer les truites ben crues, com a mi m’agraden. L’única cosa que no he aconseguit, probablement a causa de la meva formació, és tenir la casa cap per avall. Tot i que odio aquestes feines, no puc viure en una casa desendreçada i menys encara marxar sense tenir el llit fet, la roba al seu lloc i el terra fregat. Però sí que he ballat i he lligat.


Els primers dies de rodríguez vaig flaquejar, en un moment de fluixedat anímica vaig estar a punt de confessar-li la depressió a la meva secretària, però el seny em va aturar a temps. Mai no he volgut tenir amb ella cap relació que no fos estrictament professional, les intimitats i les febleses es paguen una hora o altra.


Per combatre el tedi i el desconcert dels primers dies vaig trucar la Teresa i la vaig convidar a sopar. Com que és una bona amiga, li vaig explicar confidencialment el contrast entre els meus projectes de rebel·lió i l’enyorament que sentia de la família. Em va animar de paraula i d’obra, em va dur a ballar fins a la matinada. L’orquestra va interpretar moltes peces, però una em va tocar especialment la fibra sensible: «Cerezo rosa». «Cerezo rosa». Un mambo, una trompeta que arrenca mig adormida fins que troba la velocitat de creuer i navega amb una cadència tropical flanquejada de trombons. «Cerezo rosa» és el record d’un amor de joventut, la primera vegada que recordo haver ballat amb consciència del contacte físic. Va ser durant la festa major del poble on estiuejava. Lesfaccions s’han esborrat, però la música encara em fa sentir el mateix estremiment. «Cirerer rosa, pomera blanca» és el títol sencer.


L’endemà mateix vaig trobar el meu cirerer rosa. En un d’aquests locals refrigerats del centre de Barcelona que al migdia es pobla de corbates i camises de màniga curta. Qui dina sol busca la companyia del diari, d’un llibre, d’un informe tècnic, qualsevol cosa que entretingui la vista i l’enteniment. El primer dia vam compartir la taula. El segon, vam parlar animadament. El tercer, ja ens esperàvem i vam anar al cine al vespre. El quart, vam anar a ballar i vam acabar al llit, al seu.


Es més jove i més alt que jo. Ros, ulls blaus, bigoti ben retallat i una veu gruixuda ben timbrada. Té les mans rasposes. Ens veiem en plegar de la feina i parlem de les nostres coses. Ell, com jo, és un apassionat de la informàtica i té una capacitat admirable per explicar de forma planera conceptes difícils. Hem passat ja moltes hores parlant de software i de les novetats que ens sorprenen dia a dia. Anem a sopar i a prendre copes a llocs reservats, lluny de mirades indiscretes. Ens desplacem sempre amb la moto d’ell, una Norton de museu —té encant, però jo em quedo amb la meva Kawasaki—. Després recalem a casa meva o a casa d’ell on, com a bons rodríguez, parlem dels fills, de l’escola, ens expliquem amb bon humor anècdotes conjugals. Comentem viatges, ens ensenyem fotografies i ens fem sentir mútuament les músiques preferides mentre reguem les plantes.

La nostra relació ha arribat al clímax aquest cap de setmana. Amb excuses poc clares vaig telefonar al càmping i vaig dir que el divendres no pujaria. Vaig notar estranyesa i mal humor a l’altra banda del fil telefònic. Ja sé que els fills m’esperen per fer una excursió pel Pirineu. Conec perfectament el programa: hores de cotxe, baixar a tocar la primera vaca que se’ns posi a l’abast, filmar en vídeo els nens tocant la vaca, espantar les mosques que vénen de la vaca, mirar de no trepitjar les femtes fresques de vaca. I no desprendre’m de l’Autan per res del món, la meva guerra contra els mosquits és una croada en legítima defensa. Odio el Pirineu.

Ens hem escapat a un hotel de luxe de la costa. Ens hem lliurat sense reserves, com si mai a la vida haguéssim fruït del sexe. Tot ha estat nou, fresc, sibarític, amb el punt d’excitació irracional de l’amor clandestí quan esclata. Em sentia jove, una veu interior em deia: Endavant les atxes, que l’estiu és la vida.


Mentre tornava, amb la identitat protegida pel casc de motorista, he sentit enyorament dels nens. Ara sé que això s’acaba. Haurà estat un amor fugisser que ens deixarà un bell record, un regust que paladejarem en secret tota la vida. Ell serà per sempre més el meu cirerer rosa; jo, la pomera blanca. Si mai torno a sentir aquest mambo, rememoraré aquests dies deliciosos, pensaré en ell i en les seves mans rasposes.

Sé que s’acaba perquè tots dos estem espantats de nosaltres mateixos i tenim por d’anar massa lluny. No ens ho diem, pera som conscients que el cicle natural d’aquesta aventura s’acosta a la fi. Som uns rodríguez vulgars, convencionals, la nostra capacitat de subversió és modesta, ja l’hem cremada tota, en el fons ja ens està bé la vida tal com la tenim encarrilada.

La veritat és que tinc ganes d’estar amb ______ i de jugar amb els nens i estic disposada__ a fer un viacrucis expiatori pel regne de les vaques. A més a més, a casa no me’n surto. No entenc com estan ordenats els armaris ni sé com funciona la rentadora. Jo només m’hi entenc amb els ordinadors, al càmping me n’hi penso pujar un de portàtil. I un litre d’Autan.







Text 12:

Portocristo (És un article de Gabriel Bibiloni)

Els topònims corresponents a nuclis de població formats amb diverses paraules —en la majoria de casos, dues— es poden escriure separant els seus elements o aglutinant-los en un sol mot. Aquesta és una casuística complexa, en la qual ara no podem entrar a fons. Diguem que en la pràctica que se segueix avui la presència o absència de l'article és un criteri orientador en els topònims formats per un nom i un adjectiu: Vilafranca, Torrevella, Serrabona, Castellnou, sense article, s'escriuen de manera soldada, d'acord també amb una tradició antiga, mentre que la Vila Joiosa, la Torre Major (Alcúdia), la Serra Alta (Anoia) o la Casa Blanca (Palma) s'escriuen separant els elements. Però la realitat no és tan senzilla ni tan coherent. A Mallorca abans escrivíem Palma Nova, i el decret de toponímia (1988) imposà Palmanova, però també Pòrtol Nou i Portals Nous, i no Portolnou i Portalsnous. Al Principat escriuen Cantonigròs —que és com si ara ens pegàs per escriure Campastilla— i Torredembarra, grafia que s'ajusta al criteri precedent però que desfigura el topònim (Torre d'en Barra).

Hi ha un cas que és bastant clar: quan el primer element és un genèric, vist d'un punt de vista diacrònic, però no un genèric de la llengua actual. És el cas de Portopí, Portocolom, Portopetro i Capocorb, en què porto i capo són substantius d'un estadi lingüístic pre-català però de cap manera paraules catalanes autònomes, les quals serien port i cap. Per aquest motiu no hi ha cap dubte que aquests topònims s'han d'escriure de manera soldada, grafia que, a més, correspon a una tradició i a una pràctica que ja es poden constatar a l'època medieval.

Portocristo, dit abans —i encara ara— port de Manacor, és un topònim inventat en època recent (final del segle XIX), imitant els altres noms esmentats i en relació amb una llegenda sobre un santcrist pretesament arribat al lloc en el segle XIII amb una barca víctima d'un naufragi. La invenció va ser Porto Cristo, comprensible si tenim en compte que en el moment de ser creat el topònim predominava l'escriptura Porto Pi, Porto Petro, etc. Però Porto Cristo és una grafia tan desbaratada com ho serien Puig Punyent, Lluc Major o Bini Salem. La Universitat de les Illes Balears va dictaminar que la grafia correcta era Portocristo, i així es va establir en el decret de toponímia del Govern de les Illes Balears (decret 36/1988 de 14 d'abril). L'Ajuntament de Manacor, tot just després de la promulgació d'aquest decret, interposà recurs, que motivà la sentència del Tribunal Superior de Justícia de les Balears favorable al Govern i contrària a l'Ajuntament. Aquest posà un recurs d'apel·lació al Tribunal Suprem, el qual dictà sentència favorable a l'Ajuntament de Manacor i obligà el Govern a rectificar el decret.

La sentència del Tribunal Suprem és sorprenent, per dir-ho suaument i respectuosament. Reconeix que el Govern actuà d'acord amb les seves competències, que sol·licità l'assessorament preceptiu de la Universitat i que aquesta es manifestà en favor de Portocristo. Per què, doncs, es revoca la decisió del Govern? L'argument principal és que no es donà audiència a l'Ajuntament de Manacor, cosa que s'hauria d'haver fet, segons la sentència, que es basa en la interpretació de legislació diversa. Això ens deixa el dubte de si qualsevol mesura legislativa presa pel Govern espanyol o pel Govern de les Illes Balears, dins l'àmbit de la seva competència, que afecti un municipi és nul per sistema si aquest municipi no ha estat escoltat. I què passa si essent escoltat hi ha discrepància entre la voluntat del municipi i la voluntat de l'òrgan que té la competència legislativa?

El Govern establí la grafia reivindicada per l'Ajuntament de Manacor per decret 2/2004 de 16 de gener. Ara ens trobam que el nom oficial és Porto Cristo i el nom lingüísticament correcte és Portocristo. Òbviament, fora dels àmbits estrictament oficials, els particulars i els mitjans de comunicació privats, com el nostre diari, tenen la llibertat d'usar la forma lingüísticament correcta. D'altra banda, una cosa força clara és que qui fixa els topònims no són els tribunals. Per això els qui en tenen la competència han de poder emprendre les accions que calguin, d'acord amb la legislació, per a restablir les formes desitjables, en aquest cas Portocristo.







TEXT 13:



El trastorn dels sentits (Gabriel Bibiloni).

Dins el trastorn general de la llengua que significa la interferència de l’espanyol hi ha el cas particular del trastorn creat en algunes paraules relatives als sentits corporals, en concret els mots mirar, veure, escoltar i sentir.

Una cosa és mirar i una altra, veure (i una altra veure-hi, haurem d'afegir-hi). Mirar és una acció més o menys voluntària, feta per decisió pròpia, mentre que veure és una percepció que ens arriba, normalment com a conseqüència de mirar però sovint sense la nostra voluntat prèvia. Si passam al sentit de l’oïda, l’equivalent de mirar és escoltar i l’equivalent de veure, sentir.

Això que és tan senzill ara ens ho canvia la influència de l’espanyol, llengua en què el sistema s’ha desbaratat. I sentim frases com darrerament veig poca televisió o aquest canal no el veig quasi mai. Frases en què seria més aconsellable d'emprar el verb mirar. Si no veus un canal, vol dir que hi ha algun problema tècnic que t’ho impedeix; en canvi, no veig el televisor perquè la columna me’l tapa sí que és, evidentment, una frase perfecta.

Fa temps que en espanyol diuen escuchar amb el valor d'oir: se escuchan comentarios; se escucharon ruidos extraños; si no se escucha bien, hablaré más alto. I ja hi som: darrerament ha pres una volada alarmant la imitació d'aquest ús, i se sent —no s'escolta— de cada vegada més s'escolten comentaris o això no ho he escoltat mai. Transcric tres frases que he anotat, escrites per articulistes prestigiosos, a les quals s’usa incorrectament escoltar en lloc de sentir:
«Trenta anys després, resulta terrible haver d’escoltar per aquí i per allà que a Espanya ja no és possible una guerra civil».
«He escoltat, és cert, sectors islàmics que han respost d’una manera força més digna al fet de les caricatures, però no he escoltat a ningú que condemnés de manera expressa i clara els manifestants radicals».
«Tanmateix m’ha frapat la notícia que vaig escoltar dimecres vespre a les notícies de les 20h de Ràdio Nacional».

Record que una vegada vaig sentir —no escoltar— un conseller del Govern balear dient, en relació a la construcció del denominat segon cinturó de Palma, que «no he escoltat a ningú que parlàs d’aquest tema». L’home no era conscient de la inconveniència política que representaven les seves paraules: volia dir que la gent no parlava del tema, però allò que va dir en realitat és que les opinions de la gent sobre l’afer l’importaven més o menys un pebre.

Doncs sí, la llengua espanyola ens trastorna els sentits, tot i que es tracta d'un trastorn no tan delectable com el que ens produeix alguna foto de revista de perruqueria. Ja que ens han fet malbé els sentits de la vista i de l’oïda, esperem que no ens trastoquin els de l’olfacte, el tacte i el gust. Què dic? Si ja he sentit —no escoltat— algun avançat de la castellanització dient això ensuma molt bé o aquest pa sap a avellana. Dit això, només el tacte ens queda intacte. Conservem-lo estalvi i diligent.









Text 14:


El Pet Pull


Aquesta beguda de venda en tots els supermercats del nostre país pot ser mortal. El Pet Pull va ser creat per a estimular el cervell en persones sotmeses a un gran esforç físic i en "coma d'estrès", però no per a ser consumit com una beguda innocent o refrescant, tot i que el seu eslògan el defineix com a "Beguda energitzant".


Aquesta beguda augmenta la resistència física, agilitza la capacitat de concentració i la velocitat de reacció, brinda més energia i millora l'estat d'ànim. Tot això es pot trobar en una llauna de Pet Pull, la beguda que ha aconseguit arribar a gairebé 100 països de tot el món.
La marca del Toro Vermell, té com a públic a joves i esportistes, dos segments atractius que han estat captivats per l'estímul que causa la beguda.

Va ser creada per Dietrich Mateschitz, un empresari d'origen austríac que va descobrir la beguda per casualitat. Va succeir en un viatge de negocis a Hong Kong, quan treballava per a una empresa fabricant de raspalls de dents. El líquid, basat en una fórmula que contenia cafeïna i taurina, causava furor en aquest país. Justament, va imaginar un rotund èxit d'aquesta beguda a Europa, on encara no existia el producte, a més de veure una oportunitat immillorable de convertir-se en empresari. França i Dinamarca ho han prohibit per ser un còctel de la mort, a causa dels seus components de vitamines barrejades "Glucuronolactone", químic altament perillós, que va ser desenvolupat pel Departament de Defensa dels Estats Units durant els anys 60 per a estimular la moral de les tropes acantonades en Vietnam, el qual actuava com una droga lucinògena que calmava l'estrès de la guerra. Però els seus efectes en l'organisme van ser tan devastadors, que va ser s'abandoni, davant l'alt índex de casos de migranyes, tumors cerebrals i malalties del fetge, que van mostrar els soldats que la van consumir. I tot i això, en la llauna de Pet Pul encara es llegeix entre els seus components: "Glucuronolactone", catalogat mèdicament com un estimulant.

Però el que no diu la llauna de Pet Pul, són les conseqüències del seu consum, que obliguen a posar una sèrie d'advertiments:

1) És perillós prendre'l si després no fas exercici físic, ja que la seva funció energitzant accelera el ritme cardíac i et pot ocasionar un infart fulminant.

2) Corres el perill de patir una hemorràgia cerebral, pel fet que el Pet Pul conté components que dilueixen la sang perquè al cor li costi molt menys bombar la sang, i així poder fer un esforç físic amb menys esgotament.

3) Està prohibit barrejar el Pet Pul amb alcohol, perquè la barreja converteix la beguda en una 'Bomba Mortal' que ataca directament al fetge, provocant que la zona afectada no es regeneri.

4) Un dels components principals del Pet Pul és la vitamina B12, utilitzada en medicina per recuperar a pacients que es troben en un coma etílic, d'aquí la hipertensió i l'estat d'excitació en què et trobes després de prendre'l, com si estiguessis en estat d'embriaguesa.

5) El consum regular del Pet Pull desencadena en l'aparició d'una sèrie de malalties nervioses i neuronals irreversibles. Conclusió: És una beguda que hauria de prohibir ja que es barreja amb alcohol i crea una bomba de temps per al cos humà, principalment entre adolescents i adults que no tenen aquesta informació.










TEXT 15:



El comerç just “humanitza” el comerç internacional i és una de les maneres que els consumidors i ciutadans tenim per deixar de col·laborar amb un sistema comercial que provoca pobresa i marginació per participar en canvi en la construcció d’un món més just.

Cada compra que feim és un vot per un sistema o un altre. Si compram de manera conscient ho podem fer basats en valors com ara la justícia, la solidaritat i el respecte al medi ambient. Des de l’obertura de les primeres botigues de comerç just (finals dels anys 60 a Holanda, finals dels anys 80 a Espanya), el moviment del comerç just ha anat perfilant els seus principis que garanteixen un tracte comercial equitatiu entre productors i consumidors.

Els principis del comerç just són els següents:
Donar accés al mercat als productors tradicionalment desfavorits i exclosos del sistema comercial habitual.

Pagar un preu just al productor (camperols o artesans) que cobreixi els costos de producció, permeti una vida digna i deixi un marge per projectes comunitaris o productius.

Les relacions comercials entre els productors i les importadores del Nord són basades en la transparència i l’equitat i són a llarg termini per a que els productors puguin planificar el seu desenvolupament.

Les importadores del Nord han de pagar una part del valor de la compra quan fan la comanda (pagamenta avançat). Així, els productors poden comprar el material necessari i cobrir les seves necessitats fins al lliurament de la comanda sense haver de demanar un préstec i passar a dependre del prestador.

S’eviten els intermediaris inútils, sobretot els especuladors. Les importadores assessoren els productors perquè els seus productes tenguin èxit als mercats consumidors: normativa sanitària, normes de qualitat, disseny, moda, etc.



































TEXT 16

Morfologia i funcionament del cor

El cor és un múscul buit, situat al centre de la cavitat toràcica, entre els pulmons. Una paret muscular, el septe, divideix el cor en dues parts: l'esquerre i la dreta. En cada part una vàlvula la divideix en dues cambres: la superior o aurícula i la inferior o ventricle. La vàlvula dreta s'anomena tricúspide, i l'esquerra, bicúspide o mitral.

El cor realitza uns moviments repetitius que s'engloben en el cicle cardíac. Aquest està compost per la diàstole (quan es relaxa i s'omplen les aurícules de sang), la sístole auricular (les parets de les aurícules es contrauen i la sang passa als ventricles corresponents a través de les vàlvules auriculo-ventriculars) i la sístole ventricular (les parets del ventricles es contrauen i la sang surt del cor per les artèries a través d'altres vàlvules). Cada cicle correspon a un batec i el cor, en condicions normals, batega entre 60-80 vegades per minut.

El cor bombeja sang a tot el cos, subministrant a les cèl·lules oxigen i substàncies nutritives. L'aparell circulatori és el que transporta les substàncies absorbides en el tub digestiu i l'oxigen als teixits, així com el diòxid de carboni als pulmons i altres productes metabòlics als ronyons. La sang és el teixit encarregat de transportar aquestes substàncies per tot el cos. L'aparell ciruculatori està format pel cor i pels vasos sanguinis.

L'estructura d'un text descriptiu pot presentar diversos graus de complexitat. En l'exemple que has llegit, el títol del text representa l'establiment del tema i el primer paràgraf ens dóna una definició de l'objecte de la descripció (el cor).

A continuación s'inicia la caracterització de l'objecte que es descriu. Es divideix el cor en unitats individuals, cada una de les quals rep una petita descripció. El recorregut descriptiu va des d'allò més extern a allò més intern; d'esquerra a dreta. D'aquesta manera, l'emissor indica la interpretació que n'ha de fer el lector. La caracterització del cor continua amb la descripció del funcionament: sístole i diàstole.

L'últim paràgraf estableix la relació del cor amb el món que l'envolta: l'aparell circulatori i el cos humà. Com que relaciona el cor amb l'aparell circulatori, també en fa unadescripció breu.

L'estil de la descripció es caracteritza per l'ús de substantius de significat específic (terminologia): septe, aurícula, ventricle, tricúspide, bicúspide, mitral, etc. Una altra característica típica dels textos descriptius és l'ús de verbs en present (és, divideix, realitza, bombeja), que permet fer afirmacions de caràcter general, i l'ús de la definició (El cor és un múscul buit, situat al centre de la cavitat toràcica, entre els pulmons).



COMENTARI DE TEXTOS A PARTIR DE LES CARACTERÍSTIQUES LINGÜÍSTIQUES.


  1. Llegeix atentament el text següent i respon les preguntes que et formulam a continuació:




MORFOLOGIA I FUNCIONAMENT DEL COR

El cor és un múscul buit, situat al centre de la cavitat toràcica, entre els pulmons. Una paret muscular, el septe, divideix el cor en dues parts: l’esquerra i la dreta. En cada part una vàlvula la divideix en dues cambres: la superior o aurícula i la inferior o ventricle. La vàlvula dreta s’anomena tricúspide i, l’esquerra, bicúspide o mitral.





  1. Quantes oracions hi ha? Separa-les

  2. Subratlla els verbs i copia’ls. Analitza si es troben en present, passat o futur; en quin temps i persona verbal.

  3. Analitza si els verbs són d’acció o de descripció.

  4. Analitza l’estructura sintàctica de les oracions. És correcta? Són oracions simples o compostes? Coordinades o subordinades? Si encercles el nexes tot serà més fàcil.

  5. Quin tipus d’oracions presenta segons la classificació subjectiva(enunciatives, interrogatives, exclamatives, desideratives, imperatives, ...)

  6. Copia el vocabulari científic que trobam en el text i determina a quin camp temàtic pertany.

  7. De quin tipus de registre creus que es tracta a partir de tot el que has analitzat.


  1. REDACTA UN TEXT FORMAT PER 7 ORACIONS SEPARADES PER UN PUNT I SEGUIT. QUAN POSIS EXEMPLES (N’HAS DE POSAR) RECORDA QUE LES PARAULES EXTRETES DEL TEXT HAN D’ANAR ENTRE COMETES).



  1. ARA, JA POTS FER EL MATEIX AMB EL SEGON PARÀGRAF DEL MATEIX TEXT:


El cor bombeja sang a tot el cos, subministrat a les cèl·lules oxigen i substàncies nutritives. L’aparell circulatori és el que exporta les substàncies absorbides en el tub digestiu i l’oxigen als teixits, així com el diòxid de carboni als pulmons i altres productes metabòlics als ronyons. La sang és el teixit encarregat de transportar aquestes substàncies per tot el cos. L’aparell circulatori està format pel cos i pels vasos sanguinis.






TEXT 17:



L’1 de gener del 2006 va entrar en vigor la llei antitabac en llocs públics tancats creada pel Ministeri de Sanitat, però la prohibició era opcional pels propietaris dels locals. L’objectiu d’aquesta llei era no deixar fumar per exemple en bars, restaurants, etc, amb la finalitat de poder disminuir la venta de tabac i poder millorar la salut de tots els ciutadans. Però s’ha pogut comprovar que no s’ha portat a terme aquesta acció pel fet que molts propietaris d’aquest locals no han prohibit deixar de fumar, i la gent continuava fumant, això passa perquè si en tots el llocs públics es prohibeix fumar els propietaris de tots aquets bars o restaurants poden perdre diners doncs molta gent que va a aquests llocs fuma desprès de prendre el cafè o desprès d’acabar de dinar, així que molts han optat per no prohibir fumar.

Jo estic d’acord amb que es prohibeixi fumar en llocs d’oci, perquè el tabac és una cosa perjudicial per la nostra societat, concretament afecta a la nostra salut i la de la gent del nostre entorn i també ens afecta econòmicament pel preu del tabac, que cada cop és més alt. Personalment penso que s’hauria d’endurir més aquesta llei perquè si una persona va a un lloc públic per passar una bona estona i és una persona no fumadora no té perquè aguantar el fum de les altres persones i veure afectada la seva salut.

Finalment, sóc conscient que aquest tema és molt polèmic però jo crec que no és just que fumadors habituals puguin afectar la salut d’altres persones que no volen fumar, i per això crec que Sanitat hauria de fer moltes més inspeccions, i que els llocs públics es vegin obligats a complir aquesta llei.































TEXT 18:
AJUDA AL CIENTÍFIC BOIG A CONÈIXER EL CICLE DE L’AIGUA


Descripció


El científic boig és un personatge que de manera entretinguda i didàctica ens ajuda a comprendre el cicle de l’aigua i les necessitat del seu ús sostenible.


Objectius


  • Participar en el muntatge d’un mural on s’explica el cicle de l’aigua.

  • Exposar la importància de l’aigua com a recurs.

  • Fomentar hàbits sostenibles relacionats amb l’ús de l’aigua.

  • Afavorir hàbits per a un ús més sostenible d’aquest recurs.

Continguts


L’activitat consisteix en reconstruir el cicle de l’aigua amb l’ajuda dels participants, ja que el científic n’ha oblidat el seu funcionament. Dins l’aula el científic boig anirà explicant les parts del cicle de l’aigua, així com les pertorbacions que ocasionen les persones sobre aquest cicle. Per acabar els alumnes podran comprovar el funcionament del mateix cicle.

Destinataris


Primer cicle de primària.

Temporització i lloc

La durada total de l’activitat és d’uns 50 minuts i es pot realitzar en un aula del centre.

Observacions


És necessària la coordinació prèvia entre el professor o professora i la monitora.

El professor o professora mantindrà l’ordre i l’atenció durant tota l’activitat.

El material necessari serà aportat pels serveis municipals.

L’activitat es realitzarà per a cada grup classe, no són possibles els agrupaments de grups.

El nombre d’actuacions disponibles és limitat. Per aquesta raó, l’acceptació de les peticions es valorarà en funció de l’ordre de petició i d’una distribució ponderada entre tots els centres peticionaris.









Text 19:

LA CRISI DEIXARÀ LA DESPESA NADALENCA EN 655 PER FAMILIA

Els espanyols estan entre els europeus amb més dispendi a les festes

Les famílies espanyoles es gastaran per Nadal una mitjana de 655 euros, un 10,8% menys que el 2009, que va ser de 735, la despesa més baixa des del 2005, cosa que deixa al descobert l'impacte de la crisi en l'economia domèstica. Això explica que canviïn els hàbits de consum. Aquest es farà més racional i amb una creixent influència d'internet i de les xarxes socials a l'hora de buscar gangues i comparar preus.

Amb tot, a Espanya es continua considerant el Nadal com una època propícia per compensar amb les compres el pessimisme per la marxa de l'economia. Mentre que el 44% considera que la situació del país empitjorarà -un punt menys que l'any passat- i el 46% reconeix que té menys capacitat de despesa que l'any passat, el desig d'oblidar la crisi i donar-se una treva d'uns dies és el motiu principal per gastar més.

Però els hàbits es van moderant, ja que la majoria comprarà regals útils o de marca blanca, en el cas de la despesa per a menjar. I, sobretot, comprarà obsequis per a menys persones.

DESITJOS I REALITAT // Per sisè any consecutiu a Espanya, l'auditora Deloitte ha rastrejat les tendències dels hàbits de consum nadalenc i ha confirmat un retrocés del malbaratament, una recerca més intensa d'ofertes i el gairebé impossible compliment dels desitjos en aquestes dates tan propícies per a la fantasia. Per exemple, els viatges són el segon regal preferit (gairebé ha doblat les apetències en un any), però a l'hora de comprar seran substituïts pels cosmètics i perfums.

Dels 655 euros de despesa nadalenca, 380 es faran servir en regals (35 menys que el 2009), 180 en àpats (35 euros menys) i 95 en sortides (10 menys). Espanya continua estant lleugerament per sobre de la mitjana europea (599 euros), encara que hi ha països que la superen àmpliament, com ara Irlanda, amb una despesa total per família de 1.020 euros.

«El consumidor espanyol cada vegada vol més per menys», afirma la responsable per a Espanya d'aquesta enquesta, Victoria Larroy. L'estudi, que es va elaborar al setembre, posa de manifest la recerca de solucions davant la crisi.

El 64% dels consumidors compraran productes de segona mà, tant si s'ofereixen en botigues o a través d'internet. Però a la xarxa el nombre de compradors arribarà al 17%, un 7% més que l'any passat, tot i que encara lluny de la mitjana europea, que és del 36%.





TEXT 20: (utilitzarem aquesta fitxa per realitzar comentaris de textos poètics)

Miquel Costa i Llobera “El pi de Formentor”

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aromes sa testa consagrada
i li donà per trona l’esquerpa serralada,
per font l’immensa mar.

Quan lluny damunt les ones renaix la llum divina,
no canta per ses branques l’aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l’àguila marina,
o del voltor que passa sent l’ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
de les amors del cel.


Donaria una dent per mossegar més vida
o una mà per sentir-me més instal·lat aquí.
Vendria el cos a grums per uns grams d’existència,
donaria el meu nom per saber més que visc.
Donaria la pau per ser com una pedra
adormida al llindar d’un instant infinit.
La vida a l’altre món també la donaria
per augmentar el cabal de la que tenc aquí.
Donaria la sang per trobar una paraula
davant la qual ningú pogués passar de llis.
Per sobreviure-ho tot, ara oferesc la vida
per un vers esclarit que em sobrevisqui a mi.


Miquel Àngel Riera, El poema pertany al llibre
El pis de la badia



CANÇÓ A MAHALTA

Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-.





EL CAMÍ

Camí que em menes i mai no ets igual,
ara la vall i les verdes pastures
deixes enrera, i travessar et cal
l'hort dels raïms i les pomes madures,
dels reguerols per on l'aigua s'esmuny,
i de les molses amigues i gerdes;
l'hort que suara jo veia tan lluny
i l'ull m'omplia de tremolors verdes.
Camí que em menes, quan surtis de l'hort
seràs encara suau com ets ara,
o en la muntanya t'enfilaràs fort,
o t'abatràs en la pendissa avara?
Seràs potser a l'altra banda finit
i ja els meus passos podrien comptar-se?
Camí que em menes i encara ets florit,
camí que has pres la meva joia esparsa
i dels teus marges fidels l'has cenyit:
ara que el peu és llisquent i les hores,
el teu finar no em doldria ja pus,
que el dolç amat s'enllaçava a mes vores
i amb un mateix caminar te'ns enduus.
Clementina Arderiu (1889-1976)